dijous, 29 de desembre de 2011

LA FERIDA LLUMINOSA

"La Ferida Lluminosa"  és, segons els crítics de l´època, "un drama burgès            d´intenció religiosa, de trama basta i  melodramàtica".


Aquesta obra de teatre va ser estrenada l´any 1954, quan Josep Mª  de Sagarra tenia ja 60 anys i va representar el retorn a l´èxit que l´escriptor havia perdut els darrers temps. Va obtenir un gran reconeixement de crítica i públic i va ser traduïda al castellà per José Mª Pemán, i també al portuguès i a
 l´anglès.
Va ser guardonada amb el Premi Nacional de Comèdia i se n´han fet dues pel.licules: una  l´any 1956 dirigida per Tullio Domicheli i doblada després al català, i una altra l´any 1997 dirigida per José Luís Garci. 
(La versió de Garci em sembla una pantomima de l´obra de Segarra)


L´ARGUMENT,


Els personatges de La Ferida Lluminosa mostren una clara hipocresia, més preocupats per aparentar una vida normal i feliç de cara a la gent però sense procurar la felicitat verdadera.


Ens  mostra un matrimoni, l´Enric Molins i la Isabel, amb un fill, l´Ernest, que contra la voluntat del pare, és capellà. Ja fa deu anys que la parella fingeix ser feliç però en realitat només ho són en aparença ja que la seva vida marital es va acabar per les infidelitats del marit que la dona no va voler perdonar. Arriba un punt que l´Enric, que és un metge cardiòleg excel.lent i prestigiós , s´enamora de la neboda de la seva dona, l´Adela, i planegen, entre tots dos, matar l´esposa amb un verí que ell pot aconseguir fàcilment per la seva professió.


Les converses del matrimoni posen en evidència les seves dificultats i la vida falsa que cap dels dos vol donar a conèixer exteriorment. La posició hermètica de la dona en  no perdonar el marit i les súpliques constants d´ell al llarg dels anys demanant aquest perdó.


Llavors apareix el fill acompanyat del pare Aguilar. El motiu de la visita és demanar al seu pare  que  li faci una revisió mèdica ja que ha sofert alguns desmais i temen una malaltia de cor. El pare el visita i li treu importància a la possible malaltia. També en la conversa es posa de manifest la mala relació que manté el pare amb el fill.


Mentrestant  la dona ha tingut una espècie d´aparició d´un personatge misteriós que li adverteix que no accepti el medicament que el marit li està insistint que es prengui. Ella observa que hi ha tres pastilles diferents i acaba descobrint que el marit està planejant matar-la. Mentrestant reben la notícia que ha mort d´accident de cotxe la neboda, amb gran consternació de tots dos, generant la situació un seguit de retrets que posen, una vegada més, en evidència la vida falsa i hipòcrita que porten.


Apareix novament el fill, que a l´assabentar-se que el seu pare ha intentat matar  la mare, tot i recriminar-li durament el fet, intenta fer-li comprendre a ella que la situació ha vingut provocada, en el fons, per la seva tossuderia i falta de capacitat de perdó ja que en un moment donat va privar al marit dels seus drets maritals i això va desencadenar el problema. La mare queda estorada per les raons que aporta el fill a la situació i que ella no esperava.


El fill, delicat de salut, en mig de la conversa, amb l´exaltació del moment, cau a terra mort, deixant la mare desesperada i el pare culpant-se de no haver sabut veure l´abast del problema de salut del seu fill. L´obra acaba en aquest moment de desesperació del matrimoni, sense que quedi clar si acabaran  perdonant-se i tornaran a estar junts, en memòria del fill.


LA MEVA OPINIÓ,


Aquesta obra la vaig veure de petita (deu o onze anys) al teatre Romea, on anava sovint amb els meus pares, intepretada per la gran actriu Maria Vila. Encara recordo el disgust de la meva mare, i això és ben cert, per la reacció del fill capellà que ella creia totalment injusta. Si una cosa no suportava la meva mare era el fet que una dona es veiés quasi obligada a perdonar les infidelitats del marit i no fos el mateix a l´inrevés.  Que el fill capellà pogués  arribar a justificar l´intent d´assassinat  per part del pare no ho podia comprendre. Crec recordar que inclús van discutir amb el meu pare que intentava que no s´ho prengués tan malament.


Jo, com la meva mare, també penso que és una reacció injusta. Sabem que existeix gent capaç de matar per un amor esbojarrat però que un home 
d´església ho justifiqui em sembla fora de lloc.
(Que em perdoni Josep Mª de Sagarra, a qui admiro profundament. La seva forma d´expressar el teatre el veig  sempre com si fos un gran poema). 

diumenge, 11 de desembre de 2011

EL CAFÈ DE LA MARINA

El cafè de la Marina és una obra narrativa, lírica i dramàtica,  escrita en vers per Josep Mª de Sagarra l´any 1933,  que s´allunya de les modes teatrals de l´època ja que Sagarra no pretenia mai innovar sinó que partia de temes tradicionals per construir les seves obres.

Aquesta obra va ser escrita després de la dictadura de Primo de Rivera que va durar des de 1923 fins a 1930 i un cop proclamada la República el 1931 va començar per la llengua i la cultura catalana un període de normalitat que es va interrompre, posteriorment, amb la guerra civil i la repressió franquista. En aquesta obra la llengua conserva encara la frescor pròpia del català viu i popular.

L´obra ens presenta el paisatge del Cap de Creus i el Port de la Selva i dóna al mateix temps la visió que ell té de l´home mariner.

És una història que transcorra en un cafè mariner del Cap de Creus on Caterina, filla de l´amo, ha estat abandonada pel seu amant i s´ha vist obligada a avortar. El casament de la seva germana Rosa encara l´entristeix més i més veient que només li serà possible, obligada pel seu pare, casar-se amb un desconegut marxant de peix, el Bernat, molt més gran que ella. En mig de tot aquest  problema,  ella  s´enamora secretament del Claudi un pescador que vol provar fortuna a Amèrica. Després de sortejar tota mena d´impediments, finalment  el Claudi crema el bitllet que ja tenia pel viatge i es queda per casar-se amb Caterina, malgrat l´estorament de la gent del poble ple de males llengües.


Versos del diàleg final de l´obra entre Caterina i Claudi:


Claudi:                                                                 I tu, Caterina
                      Tampoc no ho saps comprendre ?...Les Amèriques
                      lluny de tot això, molt lluny, no en queda rastre .
                      i aquí fa un sol, i es veuen les antenes,
                      la fusta de les proes amorrades
                      i els vidres del cafè, i la teva galta,
                      i els teus ulls de patir; no ho saps comprendre?
                      ¿què et penses que sóc jo? Que sóc un brètol¡¡
                      Perquè em vaig  barallar amb la meva mare,
                      perquè t´he dit el que t´he dit? Escolta´m...
                      però no puc, no, no, que em fa vergonya...
                      digue´m que sí d´un cop...


Caterina:                                              I no m´enganyes?
                      És de debò...Però, que et passa Claudi?...


Claudi:      I encara m´ho preguntes?


Caterina:                                                    No, no, espera´t.
                      Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te; 
                      Jo sóc misèria  per tothom, les llengües
                      em pinten de verdet; fins el meu pare 
                      es vol vendre el cafè.  Jo ja no compto; 
                      vull dir que si el teu cor se m´acostava
                      i ara és a prop del meu, més que alegria
                      i més que tot és aquest foc que sento
                      i és aquest respirar, però respon-me:
                      Això que fas amb mi, aquestes paraules ,
                      t´han sortit de la sang? No és bogeria?
                      No és com jugar-t´ho a cara i creu? Escolta´m
                      No és una caritat?...Jo estic perduda,
                      però tinc molt orgull i sóc molt dona...
                      comprens el que et vull dir? És que m´estimes?
                      No és una caritat?...


Claudi:                                                        Si tu t´haguessis 
                     casat amb el qui fos, amb aquell brètol,
                     o el marxant de Banyuls, saps, Caterin?
                     jo et juro que no anava a les Amèriques.
                     En pots estar segura que et seguia 
                     i t´olorava el cau, i les finestres,
                     i al que et tingués al llit, fos el més home
                     o el més valent, et juro, Caterina,
                     que amb aquest tall jo li guindava el ventre
                     i te m´enduia amb mi ben arrapada,
                     ben arrapada contra el pit...
                                     (s´abracen i li besa la boca)          


                                                     El Claudi i la Caterina


Aquesta obra va ser estrenada al teatre Romea el 14 de febres de 1933 i fou interpretada pels actors Maria Vila i Pius Daví, que eren matrimoni en la vida real. És una peça del repertori clàssic de Segarra i s´ha representat diverses vegades, amb èxit de crítica i públic.


Va ser també la primera pel.licula parlada  en català. Va ser filmada l´any 1933  El director va ser Doménec Pruna.