diumenge, 11 de desembre de 2011

EL CAFÈ DE LA MARINA

El cafè de la Marina és una obra narrativa, lírica i dramàtica,  escrita en vers per Josep Mª de Sagarra l´any 1933,  que s´allunya de les modes teatrals de l´època ja que Sagarra no pretenia mai innovar sinó que partia de temes tradicionals per construir les seves obres.

Aquesta obra va ser escrita després de la dictadura de Primo de Rivera que va durar des de 1923 fins a 1930 i un cop proclamada la República el 1931 va començar per la llengua i la cultura catalana un període de normalitat que es va interrompre, posteriorment, amb la guerra civil i la repressió franquista. En aquesta obra la llengua conserva encara la frescor pròpia del català viu i popular.

L´obra ens presenta el paisatge del Cap de Creus i el Port de la Selva i dóna al mateix temps la visió que ell té de l´home mariner.

És una història que transcorra en un cafè mariner del Cap de Creus on Caterina, filla de l´amo, ha estat abandonada pel seu amant i s´ha vist obligada a avortar. El casament de la seva germana Rosa encara l´entristeix més i més veient que només li serà possible, obligada pel seu pare, casar-se amb un desconegut marxant de peix, el Bernat, molt més gran que ella. En mig de tot aquest  problema,  ella  s´enamora secretament del Claudi un pescador que vol provar fortuna a Amèrica. Després de sortejar tota mena d´impediments, finalment  el Claudi crema el bitllet que ja tenia pel viatge i es queda per casar-se amb Caterina, malgrat l´estorament de la gent del poble ple de males llengües.


Versos del diàleg final de l´obra entre Caterina i Claudi:


Claudi:                                                                 I tu, Caterina
                      Tampoc no ho saps comprendre ?...Les Amèriques
                      lluny de tot això, molt lluny, no en queda rastre .
                      i aquí fa un sol, i es veuen les antenes,
                      la fusta de les proes amorrades
                      i els vidres del cafè, i la teva galta,
                      i els teus ulls de patir; no ho saps comprendre?
                      ¿què et penses que sóc jo? Que sóc un brètol¡¡
                      Perquè em vaig  barallar amb la meva mare,
                      perquè t´he dit el que t´he dit? Escolta´m...
                      però no puc, no, no, que em fa vergonya...
                      digue´m que sí d´un cop...


Caterina:                                              I no m´enganyes?
                      És de debò...Però, que et passa Claudi?...


Claudi:      I encara m´ho preguntes?


Caterina:                                                    No, no, espera´t.
                      Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te; 
                      Jo sóc misèria  per tothom, les llengües
                      em pinten de verdet; fins el meu pare 
                      es vol vendre el cafè.  Jo ja no compto; 
                      vull dir que si el teu cor se m´acostava
                      i ara és a prop del meu, més que alegria
                      i més que tot és aquest foc que sento
                      i és aquest respirar, però respon-me:
                      Això que fas amb mi, aquestes paraules ,
                      t´han sortit de la sang? No és bogeria?
                      No és com jugar-t´ho a cara i creu? Escolta´m
                      No és una caritat?...Jo estic perduda,
                      però tinc molt orgull i sóc molt dona...
                      comprens el que et vull dir? És que m´estimes?
                      No és una caritat?...


Claudi:                                                        Si tu t´haguessis 
                     casat amb el qui fos, amb aquell brètol,
                     o el marxant de Banyuls, saps, Caterin?
                     jo et juro que no anava a les Amèriques.
                     En pots estar segura que et seguia 
                     i t´olorava el cau, i les finestres,
                     i al que et tingués al llit, fos el més home
                     o el més valent, et juro, Caterina,
                     que amb aquest tall jo li guindava el ventre
                     i te m´enduia amb mi ben arrapada,
                     ben arrapada contra el pit...
                                     (s´abracen i li besa la boca)          


                                                     El Claudi i la Caterina


Aquesta obra va ser estrenada al teatre Romea el 14 de febres de 1933 i fou interpretada pels actors Maria Vila i Pius Daví, que eren matrimoni en la vida real. És una peça del repertori clàssic de Segarra i s´ha representat diverses vegades, amb èxit de crítica i públic.


Va ser també la primera pel.licula parlada  en català. Va ser filmada l´any 1933  El director va ser Doménec Pruna.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada