dimecres, 18 de gener de 2012

JOSEP Mª POU i JOSEP Mª de SAGARRA

                       

Jo respecto molt l´opinió i el criteri teatral i artístic de l´actor i director català Josep Mª Pou. M´ agrada veure´l actuar i també m´ agrada el seu treball com a  director de teatre. 


És per aquest motiu que m´ha semblat adient incorporar en aquest blog dedicat al gran escriptor Josep Mª de Sagarra l´article que li va dedicar Pou  a "El Periódico" del dia 13 de gener, com a homenatge  en la commemoració dels  cinquanta anys de la  mort de qui fou el dramaturg català més popular. 


                                         LA MEVA EXPERIÈNCIA AMB SAGARRA
                                                           -de Josep Mª Pou-


                      A aquestes altures de la meva vida em sento incapaç de dir amb seguretat quan i com vaig llegir Josep Maria de Sagarra per primera vegada; entre altres coses, perquè Sagarra sempre ha estat present, formant part de la meva vida des del principi.


Em recordo com un marrec curiós, anant als prestatges de la biblioteca del meu pare a buscar lectura, i regirant entre les col·leccions de teatre perfectament ordenades. I em recordo especialment atret per les obres de Sagarra, que jo llegia en veu alta, tancat en el que era la meva habitació i refugi. I recordo més encara: recordo la música que anava descobrint en aquelles llargues tires de versos que em deixaven sense respiració. Amb Sagarra vaig saber de música i teatre al mateix temps.


Vaig llegir el teatre de Sagarra molt abans de veure i sentir el teatre de Sagarra. Va ser lectura d'infància i/o primera adolescència. Vaig ser nen rar, en això. O no. Vaig passar de Folch i Torres a Sagarra i de Pàgines viscudes a La filla del Carmesí. I Sagarra em va portar a Guimerà, i a Rusiñol, i a Ignasi Iglésias. I a Shakespeare.


Un dia, per fi, vaig ser espectador del teatre de Sagarra. De la mà dels meus pares, vaig accedir a representacions de les quals guardo records molt concrets. Em veig, encara ara, en un pati de butaques, bocabadat i sorprès al comprovar com el públic es removia, expectant, al seient, a l'arribar la popular tira de versos que tothom sabia de memòria i mussitava en veu baixa, al mateix temps que els actors:

Guaita´m els ulls, escolta'm, criatura;
així, vora el meu pit; dóna'm la mà.
Ara no tinc la llengua prou segura
ara no sé si et puc enraonar..."


Amb 12 anys em vaig aprendre aquests versos de memòria. I encara els tinc: a la mateixa zona del cervell on es guarden -indelebles- el parenostre i la taula de multiplicar.
Amb els anys l'afició es va convertir en professió i la devoció en obligació. I, potser com a recompensa a aquella precoç fidelitat, Sagarra em va regalar llavors un dels seus millors personatges, Frederic de Lloberola, i de passada capgirava la meva carrera.


El 1987, quan ja fa 20 anys que visc i treballo a Madrid, rebo una oferta de Paco Betriu per protagonitzar l'adaptació per a TVE de Vida privada. Accepto i em desplaço a Barcelona, on té lloc el rodatge. Herman Bonnín, llavors director del Centre Dramàtic de la Generalitat, s'assabenta de la meva estada a la ciutat i em proposa debutar al Romea, un cop acabada la sèrie. I ho faig.


El 1987 faig teatre en català i al Romea, per primera vegada en la meva vida. És Josep Maria de Sagarra, doncs - mitjançant Frederic de Lloberola i Vida privada-, el responsable del meu retorn i de la meva incorporació al teatre català. Set anys més tard, el 1994, tornava a l'escenari del Romea per interpretar el Senyor de Bellpuig a La corona d'espines. Una de les millors experiències de la meva carrera. Allà vaig poder comprovar la passió del públic per Sagarra. I vaig ser testimoni privilegiat de com, a cada funció, s'ensorrava el tòpic de teatre vell, caduc, fora de lloc, amb què alguns l'assenyalaven.


Des de l'escenari vaig poder reviure aquella experiència meva d'espectador adolescent: a l'arribar el moment de la tira de versos, creixia un rumor al pati de butaques que pujava a les meves orelles amb la força d'un tsunami, la remor de moltes veus que recitaven amb mi, vers per vers, paraula per paraula, el text del poeta.
Si aquell treball meu va tenir algun valor, ho dec a aquella remor. I a Sagarra, per descomptat. De qui cada dia, en agraïment, segueixo resant: Guaita'm els ulls; escolta'm, criatura…
                                                                      Josep Mª Pou
                                                         -

1 comentari:

  1. En Josep M. Pou és un gran actor i director i un home d'una gran cultura. No m'estranya que sigui admirador d'en Sagarra.

    ResponElimina